Cercar en aquest blog

dissabte, 23 de novembre del 2019

Avís meteorològic per la celebració del IV Tossal Trail les Coves


Evolució horària d'avisos per zones, interior Castelló Nord:
Risc important,  amb ratxes de vent del nord-oest que poden arribar a bufar a 100 km./hora,  el diumenge 24 entre les 00:00 i les 12:00 hores.

Avisos meteorològics: Castelló/Castellón. Interior norte de Castellón

  •  Sense risc 
  •  Risc 
  •  Risc important 
  •  Risc extrem
Evolució horària d'avisos per zones
Ver todas las zonas
Interior norte de Castellón
Ver fenómenos +
sáb 23
18
           
dom 24
00
           
06
           
12
           
18
           
lun 25
00
           
06
           
12
           
18
         
Elaborat: dissabte, 23 de novembre 2019
Validesa: diumenge, 24 de novembre 2019 00:00

Riscos importants i extrems:

  • Fenòmens previstos
Nivell de risc
Important
 
Fenomen
 
Vent
Ratxes máximes : 100 km/h
Àmbit geogràficInterior norte, Litoral norte
Hora d'inicidissabte, 23 de novembre 2019 12:00 hora oficial
Hora de finalitzaciódiumenge, 24 de novembre 2019 12:00 hora oficial
Probabilitat40%-70%
ComentariViento del noroeste
http://www.aemet.es/ca/eltiempo/prediccion/avisos?l=771201&w=hoy

El desencant europeu comença al camp


Quadern
JORDI SEBASTIÀ
 @Sebastia_Jordi
21/11/2019



Malgrat que la Política Agrícola Comuna és la més ambiciosa de la Unió Europea i la que més pressupost en té, el camp europeu està descontent. Les xifres són cruels: les rendes baixen i els agricultors abandonen les terres…, i com a protesta davant la indiferència de Brussel·les omplin les urnes amb vots d’extrema dreta.

L’encant de la Unió Europea s’esvaeix. De manera fluida i constant, el projecte que va il·lusionar milions de persones per tot el continent comença a provocar escepticisme, si no rebuig; ser membre d’aquell club que garantia progrés, riquesa, benestar i llibertat ja no sembla tan atractiu. Les estadístiques de la UE a través de la seua agència oficial Eurostat parlen d’un 17 % d’europeus que ja no volen formar part de la UE. Si afegim  aquells que no saben molt bé què votarien si hagueren d’escollir entre romandre a la UE o anar-se’n, la xifra arriba al 30 %. I si cal passar de la pura especulació als fets, ací tenim el Brèxit, el colp més dur que ha patit una Unió Europea que no havia parat de créixer i que ha vist de sobte com un dels estats més poblats i rics del club han decidit deixar-lo sense que ningú, ni a un costat ni a l’altre, sàpia ben bé ni com dur a terme l’eixida, ni les conseqüències que tindrà.

Mentre als corredors dels edificis del barri europeu de Brussel·les comença a estendre’s una certa inquietud pel futur del projecte, analistes i experts de tota mena tracten d’esbrinar les raons d’aquesta tendència al desencant europeu. Tot i que, sens dubte, es tracta d’un fenomen complex, algunes dades són ben eloqüents. Per una banda, i especialment després de la darrera crisi del sistema neoliberal, la distància entre els països rics, del nord, i els més pobres, del sud, no sols continua existint sinó que s’amplia. I de la mateixa manera, els ciutadans del nord, amb una renda major i una millor protecció social, estan molt més satisfets amb la UE que no els del sud. Les polítiques de rescat dels bancs i de pressió sobre la ciutadania i el sector públic, beneïdes per la direcció de la UE, han dut bona part dels europeus de l’arc mediterrani a sentir que l’Europa en què tantes esperances havien depositat els ha abandonat o fins i tot ha posat a treballar la seua maquinària contra ells. Però hi ha també una altra bretxa que s’amplia de manera constant i molt menys visible: la que s’enfonsa entre el món rural i les ciutats.

La decepció rural. El camp europeu està molt decebut amb la UE. Malgrat que una bona part del pressupost comunitari es dedica a la Política Agrícola Comuna (PAC) –l’única política realment europea que existeix–, els llauradors i ramaders europeus no semblen satisfets amb els seus resultats. I la resposta més òbvia és que abandonen la seua activitat i el territori i les explotacions que gestionaven. Les dades són clamoroses: segons l’informe Nuno de la Comissió d’Agricultura del Parlament Europeu, només un de cada cinc agricultors de la UE és menor de 55 anys. La dada és encara més preocupant si ens limitem al sud d’Europa: només un de cada nou! Els treballadors del sector primari envelleixen, molts abandonen les explotacions, no hi ha relleu generacional i el territori es queda sense gestionar. El 20 % de la població europea s’encarrega de prendre cura i fer productiu el 80 % del territori…

Les raons d’aquest abandonament són molt senzilles: ja fa temps que molts productors agrícoles no poden viure amb dignitat del seu treball. Els preus que reben per les collites no donen per a garantir-los una renda decent i cada vegada amb més freqüència –i molt especialment en sectors especialment vulnerables com la fruita i la verdura–, ni tan sols donen per cobrir les despeses de producció. Un sentiment de derrota s’estén pel sector i arriba a tenir conseqüències encara més dramàtiques: el suïcidi. El fenomen no està encara estudiat a escala europea, sobretot pel tabú que envolta la qüestió, però a França, on les alarmes ja fa temps que sonen amb força, s’han fet estadístiques i treballs d’investigació que revelen una realitat duríssima: cada dos dies se suïcida un agricultor francés. Els investigadors volen ser cauts i no simplificar una situació molt complexa, però els deutes, la crisi permanent i la frustració vital de veure com cap dels fills vol continuar l’explotació familiar són elements presents en la majoria dels casos.

Els guanyadors i els perdedors de sempre. Què ha passat? Ha fracassat la PAC? Els objectius de la Política Agrícola Comuna van ser des del principi molt ambiciosos i lloables: augmentar la productivitat agrícola, garantir una bona renda als productors i assegurar un subministrament segur i de qualitat a la població europea. Prompte es va començar a legislar, amb milers i milers de textos que han regulat l’activitat agrícola i ramadera i que moltes vegades són percebuts pels llauradors com complicacions burocràtiques que constrenyen més i més la seua activitat. Brussel·les sembla una màquina de prendre decisions, freda i distant, que té molt poc en compte les circumstàncies concretes i reals que envolten els agricultors. La PAC, a més, s’ha basat en l’anomenat «primer pilar», les ajudes econòmiques directes, adjudicades per criteris difícils de comprendre i que han acabat per beneficiar els grans propietaris, els «agricultors de saló», duquesses d’Alba i semblants, que s’emporten el 70 % del pressupost.

Al mateix temps, mentre des del Departament d’Agricultura sorgeixen més i més reglaments per prohibir aquest producte o obligar a aquella mesura mediambiental, la política comercial europea obri de bat a bat les portes a productes de tercers països, cultivats amb estàndards ambientals, socials i sanitaris que ací estarien totalment prohibits i que resulten, per tant, molt més barats. Obligats a competir sense igualtat de condicions, els agricultors europeus perden, i encara perden més quan les grans distribuïdores fixen uns preus ridículs dels quals no poden escapar. El sistema es torna encara més pervers i aquelles ajudes complementàries que rebien, per exemple, per fer més sostenibles els seus cultius, es tornen absolutament imprescindibles per sobreviure. L’orgullós agricultor, feroçment independent i autosuficient… es torna de sobte un element subvencionat, incapaç d’encarar la seua vida i la de la seua família per ell mateix.

Quan les queixes del sector, tradicionalment poc organitzat i molt recelós a la protesta, arriben als despatxos de Brussel·les, reben sempre la mateixa resposta: són ells els que s’han d’adaptar a un món globalitzat, al lliure comerç –absolutament inqüestionable– i a una competitivitat cada dia més exigent. El «lliure comerç», però, no és tan lliure quan analitzem les dades: des de la UE cap als tercers països circulen sobretot béns elaborats, mentre que des d’allà ens arriben matèries primeres i productes agrícoles…

Cega i sorda a tot allò que no siga augmentar el volum d’aquest comerç que es mou amb unes pautes tan semblants a aquelles que imperaven en els temps colonials, la Comissió Europea –i els governs dels estats que hi donen tot el suport– no veu ni els camps abandonats, ni el món rural envellit ni la crisi alimentària que podria provocar qualsevol conflicte internacional. A un costat i a l’altre del tractat comercial, els beneficiaris són els mateixos: les gran empreses multinacionals i els grans propietaris agrícoles, els qui es dediquen a l’anomenat agronegoci. Els perdedors són també els mateixos: els petits propietaris, l’agricultura familiar, aquella que fixa la població al territori i garanteix el subministrament de la població.

Una revenja en les urnes. El camp, però, té també les seues formes d’expressar el descontent que l’envaeix. Tradicionalment conservador, el llaurador ha girat els ulls cap a aquelles propostes que li prometen un retorn als vells i bons temps amb un parell de consignes molt senzilles i contundents: tancar les portes als productes que venen de fora i enviar a pastar fang als buròcrates superbs de Brussel·les. Al camp francés, polonés, hongarés… –i el fenomen ja ha arribat també a casa nostra– onegen les banderes dels partits d’extrema dreta, antieuropeistes, que repeteixen com un mantra que hi ha un doble enemic: el que ve de fora i la construcció europea que ha traït els agricultors europeus. Cal, doncs, replegar-se de nou al confortable i segur recer dels estats nació i vigilar amb zel les fronteres perquè no hi entren ni persones, ni tampoc mercaderies que ens amenacen.

El menyspreu a les demandes del camp està creant un monstre que travessa la Unió Europea. L’extrema dreta ha trobat en l’agricultor decebut, desesperat, el camp de cultiu ideal per fer créixer el seu missatge xenòfob i antieuropeista. Tot i que en les darreres eleccions europees l’augment de la representació dels grups que volen desfer la UE no va ser tan gran com alguns havien previst, la realitat és que ja constitueixen un element perfectament instal·lat en el Parlament Europeu i que els seus crits, escarafalls o rituals com el de donar l’esquena a l’orquestra mentre interpreta l’himne d’Europa s’han convertit en habituals.

La bretxa entre el camp i la ciutat es fa més i més gran, com ha demostrat el Brèxit, on les àrees rurals han votat de forma aclaparadorament majoritària per eixir de la UE. Mentre per a l’habitant de les urbs la UE encara significa –tot i que la decepció creix– llibertat de moviment i aspiració a superar les barreres dels estats per crear un espai comú de progrés i democràcia, per al del camp el somni ja ha desaparegut: Europa és l’enemic. A Brussel·les, però, no volen adonar-se’n, i continuen ferms i sords pel camí del dogma neoliberal mentre les fruites es podreixen als arbres i els camps es queden erms.

http://theglobalworld.es/occidente/el-auge-del-euroescepticismo-asola-europa/



Article publicat al quadern del número d’octubre 452.

https://revistasao.cat/el-desencant-europeu-comenca-al-camp/?fbclid=IwAR2FqdchAH1c2D5bLDR6CGAxl4jgy3U_juQ3YCh3nONX4BZ9XzePbJkOI7s

dilluns, 28 d’octubre del 2019

El Maestrat històric podria considerar-se una regió valenciana d’una remarcable personalitat diferencial


Maestrat històric: reconeixement i distorsió

Font de l’Àngel, a la plaça Major de Sant Mateu, seu històrica del palau del mestre de Montesa. Foto: Vicent Sanz
«En les demarcacions de l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat de l’informe de 1987 no hi ha alguns pobles que pertanyen al Maestrat històric»
«Avui la consistència referencial del terme Maestrat resulta confusa fins i tot per a la majoria dels habitants del territori històric»
«El Maestrat històric podria considerar-se una regió valenciana d’una remarcable personalitat diferencial»
El reconeixement del Maestrat històric per part de la Generalitat consisteix en dues demarcacions territorials homologades de segon grau: l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat. Van ser delimitades en l’informe emès el 1987 de resultes del Decret 170, de 28 d’octubre de 1985, en què es demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual «creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana». En els 19 anys següents de vigència de l’Estatut de 1982, que contemplava la creació d’una Llei de comarcalització que havia de ser aprovada per majoria absoluta, no es va emprendre cap acció al respecte. El 2006, el nou estatut elevava aquesta majoria als dos terços. Algú s’imagina una llei valenciana de comarcalització en els propers temps? La delimitació, doncs, existeix sobre el paper d’un informe de 1987; els municipis s’han hagut d’espavilar a mancomunar serveis i les comarques valencianes, una realitat social molt viva, estan mancades de la rellevància i del contingut polítics que acumulen les diputacions provincials, institucions creades per l’estat liberal espanyol al segle xix, base de la seua organització territorial.
La historiografia indígena ha encunyat la denominació Maestrat històric per referir-se al territori del Maestrat Vell de Montesa, el territori feudal al nord del Regne de València que tenia per senyor el mestre de Montesa. Va constituir-se el 1317, quan Jaume II va crear l’orde ajuntant els territoris valencians del Temple i de l’Hospital, a causa de la dissolució del primer. El Maestrat Vell va configurar-se a partir de set demarcacions dependents de castells: Cervera, Peníscola, Xivert, Polpís, les Coves, Ares i Culla. A més del Maestrat Vell, l’orde posseïa el Maestrat Nou, a l’Horta de València, i el castell de Montesa (la Costera), que n’era la seu. El 1592, Felip II de Castella va incorporar els béns de Montesa a la Corona i l’orde va perdre la seua jurisdicció directa sobre el territori.
En les demarcacions de l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat de l’informe de 1987 no hi ha alguns pobles que pertanyen al Maestrat històric: les Coves de Vinromà, la Sarratella, la Torre d’en Doménec i Vilanova d’Alcolea, que van pertànyer al castell de les Coves i van ser adscrits a la Plana Alta; Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat van pertànyer a la Setena de Culla i van ser adscrits a l’Alcalatén. També hi ha incorporacions sense base històrica: Vilafranca a l’Alt Maestrat i la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat.
A començaments del segle xix, en la primera guerra carlina o dels Set Anys (1833-1840), el general carlí Ramon Cabrera va establir, mitjançant la creació d’una comandància, la denominació Maestrazgo per als territoris que va arribar a controlar militarment: els Ports de Morella, el Maestrat i alguns territoris valencians més, part de les Terres de l’Ebre, el Baix Aragó i part de la Serranía de Conca. De resultes d’aquesta extensió, va consolidar-se una ampliació imprecisa de l’abast del terme, castellanitzat, que al cap del temps havia d’incloure els Ports i el Baix Aragó.
El 1972, el turisme era un fenomen que començava a tindre implantació i rellevància econòmica. Les diputacions de Castelló i Terol creen la Mancomunidad Turística del Mestrazgo per a la promoció conjunta d’un territori a cavall de les dues províncies que inclou els municipis que bonament s’hi volen afegir. La mancomunitat, un bunyol franquista, es basava en «arrels històriques comunes» que partien de la idea que a l’Edat Mitjana els territoris que hi participaven havien quedat sota la jurisdicció de maestres d’ordes militars que havien participat en la conquesta territorial als regnes de taifa musulmans. Aquesta argumentació per relacionar territoris que antigament havien pertangut no a ordes militars diferents sinó a regnes diferents, va donar lloc a una mistificació que va durar fins que, al 2012, després d’anys d’inactivitat, la mancomunitat va ser dissolta.
Mentrestant, el 2003, el Consell General d’Aragó estableix per llei la comarcalització del seu territori. S’oficialitza la del Maestrazgo, amb seu a Cantavella, un dels bastions principals de Cabrera, juntament amb Morella, durant la primera guerra carlina. Un territori que originalment no s’anomena així pren el topònim del Maestrat amb consistència administrativa reconeguda. El nom també es manté en l’anomenat Parque Cultural del Maestrazgo, entitat turística que agrupa 43 municipis de sis comarques aragoneses, en el que sembla la continuació terolenca de la mancomunitat franquista.
Contrareflex costaner d’això és la marca Costa del Azahar, després decaiguda en favor de Castellón Mediterráneo. La designació del litoral del Maestrat històric com a Costa del Azahar o Costa Azahar englobava tot el litoral provincial i ha estat un altre element que ha incidit en la identitat comarcal, sobretot de cara a la identificació que n’han fet els turistes. Avui la consistència referencial del terme Maestrat resulta confusa fins i tot per a la majoria dels habitants del territori històric.
A més de la pseudolegitimació que va fer la Mancomunidad Turística del Maestrazgo, hi ha altres causes que contribueixen a la distorsió. L’esbós d’ordenació de 1987 deixa fora de l’Alt Maestrat pobles que fins i tot incorporen el nom en el seu topònim oficial (Vistabella i Atzeneta) i n’inclou altres que no hi han pertangut mai (Vilafranca). Quan el 2010 la Generalitat del PP va fixar la seua estratègia territorial, va situar el Baix Maestrat amb els Ports en una mateixa àrea funcional i va incloure l’Alt Maestrat en l’àrea funcional de Castelló. Podria resultar molt innovador si no fos que curiosament aquesta delimitació coincideix amb els límits entre les diòcesis de Tortosa i Castelló-Sogorb, establits durant la dictadura…
En aquest panorama, les administracions han anat fent la seua segons els ha convingut. Com es dedueix de l’establiment de les àrees funcionals de 2010, el criteri general emprat per la Generalitat fa únicament referència a la planificació del desenvolupament territorial hipotètic de les infraestructures de comunicació: l’eix mediterrani ferroviari i A-7. Això pel que fa a l’àrea estricta els Ports-Maestrat. Quant a la Diputació de Castelló, si algun interès té per la comarcalització, consisteix a ofegar la idea per terra, mar i aire. La tesi primigènia de la dreta valenciana que la Generalitat no fos més que una oficina administrativa en favor de les diputacions provincials, més fàcils de controlar pel mecanisme de l’elecció indirecta, s’ha vist gairebé convertida en realitat. Els canvis polítics a la Generalitat no han modificat aquella tesi de la Transició, i aquestes circumstàncies alimenten una política que no té el més mínim interès en el reconeixement d’una regió o altra anomenada Maestrat. Sí que pot descriure’s la trajectòria erràtica de la Diputació i de la Generalitat en la designació del territori a efectes turístics. Veníem de la Mancomunidad Turística del Maestrazgo i la Costa del Azahar, i hem passat per la Mediterrania (sic) dels anys 80 i primers 90, el Castellón interior i el Castellón Mediterráneo actual, que tant recorda aquell diari de la capital.
Mentrestant, alguns municipis de la comarca han mancomunat serveis, i aquestes mancomunitats algun nom havien de tindre, per exemple la Mancomunitat Baix Maestrat. El temps també ha generat una conscienciació de pertinença diferencial que l’acció homogeneïtzadora provincial no ha contrarestat. Deu ser perquè és difícil anar contra la realitat. I això que els polítics locals no han passat de les proclames retòriques en relació amb la idea, que, recordem-ho, correspon a un mandat estatutari. «Hem de fer comarca» és la frase perfecta per sortir del pas i fins a la propera.
Tornem al començament. El Maestrat històric podria considerar-se una regió valenciana d’una remarcable personalitat diferencial. El fet que la denominació del territori original haja estat adoptada per territoris veïns ja demostra aquest fet. Això podria ser així si les mistificacions històriques, la despersonalització i l’abandonament que hi ha exercit el centralisme no l’haguessen fet un territori esvaït, de contorns inexactes, confusos intencionadament o no. I, això no obstant, les potencialitats intactes d’aquesta personalitat diferencial i la dinamització d’aquesta consciència popular són actius que tenen, si més no en el terreny cultural, un recorregut en marxa.
Estàtua de Jaume I, commemorativa del 750 aniversari de la fundació del Regne de València. Ares del Maestrat. Foto: Vicent Sanz

dijous, 17 d’octubre del 2019

Tal dia com avui al 1888


1888.- Naix a les Coves de Vinromà, comarca de la Plana, el periodista i polític de Dreta Regional Valenciana, Lluís Lúcia i Lúcia, que va ser ministre durant la II República.

Resultado de imagen de luis lucia lucia

dimarts, 15 d’octubre del 2019

Trabajos y saberes de las mujeres de les Coves de Vinromà


Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969


Rosa Sales Forés (mujer que está encima del carro) y Josefa Forés Bueso disponiéndose a salir a trabajar al campo. C/ Escuela, 6 (Les Coves de Vinromà). Año 1950


Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969


 Algunas de las protagonistas De izquierda a derecha. Ilse Roda i Gasó, Pilar Ferrer Bort, Nuria Albella Alberich, Francisca Boira Cucala, Rogelia Nos Pastor, Rosa Sales Forés, Sara Montañes Ripollés y Carmen Balaguer Monferrer.

 ANÁLISIS En el municipio de Les Coves de Vinromà 10 mujeres rellenaron la ficha sobre trabajo y saberes, todas ellas nacidas en la década de los años 1930, 1940, 1950 y A su vez, las madres de éstas, consideradas como primera generación, son mujeres cuya fecha de nacimiento se engloba desde los primeros años de 1900 hasta los primeros de la década de Finalmente, las hijas de las protagonistas, estudiadas como tercera generación, nacieron en la década de los años 1960, años 70 y dos en la década de A modo de resumen ofrecemos los datos desagregados por grupo de pertenencia y década de nacimiento.

 LAS MADRES DE LAS PROTAGONISTAS (Primera generación)
Cecilia Alberich Albalat
Elvira Vicente Icart
Carmen Monferrer Escuin
Francisca Cucala Nos (1914-2002)
Pilar Bort Monroch (1907-1986)
Josefa Ripollés Beser (1915-1993)
Rogelia Pastor Albert
Rosa Giner Barreda
Tomasa Cifre Beltrán(1905-1999)
Josefa Forés Bueso (1900-1987

 LAS PROTAGONISTAS
Nuria Albella Alberich-
Elvira Agut Vicente
Carmen Balaguer Monferrer
Francisca Boira Cucala
Pilar Ferrer Bort
Sara Montañés Ripollés
Rogelia Nos Pastor
Rosa Porcar Giner
Adelina Rodrigo Cifre
Rosa Sales Forés

 LAS HIJAS DE LAS PROTAGONISTAS (Tercera generación)
Raquel Albalate Balaguer
Marta Albalate Balaguer
Mª Paz Albert Boira
Ana Albert Boira
Mª Pilar Barreda Ferrer
Mª Teresa Barreda Ferrer
Evelyn Garcés Montañés
Vanessa Garcés Montañés

Gemma Casteller Nos
Mª Amparo Casteller Nos
María José Ortí Porcar
Lorena Ortí Porcar
Rosa Eugenia Boira Sales
José Miguel Boira Sales
Ernesto Boira Sales


 A continuación, se ofrece el análisis para el municipio de Les Coves de Vinromà respecto al trabajo y los saberes de las mujeres en relación con las tres generaciones estudiadas.


EL TRABAJO
 Tal y como se ha indicado en la metodología, respecto al trabajo las variables analizadas han sido tres: el sector del trabajo primario (agricultura, ganadería, pesca y/o minería), secundario (industria), terciario o servicios (turismo, comercios y/o transporte) u otros (cuidados, ama de casa )-, el modo de desempeñarlo (autónoma, asalariada, régimen agrario, economía sumergida u otros) y lugar de realización. Al analizar los datos de Les Coves de Vinromà se comprueba que vivir en una etapa o en otra influye en el tipo de trabajo desempeñado por las mujeres de este municipio. Así, en las mujeres de la primera generación, las madres de las protagonistas, la actividad que predomina es la del trabajo desarrollado en el sector primario (80%), sólo una indica que estuvo asalariada en una fábrica textil y otra se dedicó exclusivamente a ser ama de casa. De las mujeres que se dedicaron a la agricultura y la ganadería, todas lo hicieron en economía sumergida, señalando que lo realizaban como ayuda familiar compatibilizándolo con las tareas domésticas. En las protagonistas cinco siguen vinculadas al sector primario, aunque a diferencia de las mujeres de la generación anterior todas han cotizado en el régimen agrario. Asimismo, del resto de las protagonistas, cuatro trabajan (o han trabajado) en el sector terciario (comercio, turismo y agente de policía local), de las cuáles dos desempeñan (o desempeñaron) su empleo de manera asalariada, y las otras dos restantes como autónomas. Una de estas autónomas en la actualidad es guía en el museo Almírez de la citada localidad, dedicado a ilustrar todas las facetas cotidianas del uso del mortero -industrial, botica, culinario, o bien como juguete u objeto decorativo-. Por último, señalar que en esta generación, sólo una de las mujeres indica que se ha dedicado exclusivamente a las tareas domésticas y de cuidados. Al igual que sus madres, las protagonistas desarrollaron y/o desarrollan en la actualidad su empleo en Les Coves de Vinromà. Sólo una mujer tiene su puesto laboral fuera de esta localidad, la agente de policía local. Por su parte, en la tercera generación nos encontramos un cambio en el sector en el que las mujeres llevan a cabo su carrera profesional. En este sentido, el 69,2% de ellas desempeñan su trabajo en el sector terciario, todas como asalariadas. Del resto de mujeres dos, por su edad, todavía están cursando los estudios primarios y secundarios y otras dos son amas de casa. Ninguna está vincula al sector primario.

En esta generación se observa que debido a la especialización del empleo (funcionarias de correo, docente, psicóloga, servicios sanitarios ) éste es realizado en todos los casos fuera del municipio, aunque en el ámbito de la provincia de Castellón. A pesar de que sólo una de las mujeres que han participado en la investigación ha estado vinculada al sector secundario, si narraron que en 1926 se instauró en el pueblo una fábrica textil que se dedicaba a telas para sábanas, Tejidos Miguel Traver, en la que entraron a trabajar mujeres a pesar de la oposición de los maridos que no eran favorables al empleo de su esposa. No obstante, con el tiempo estas mujeres pasaron a tener un reconocimiento social al poseer un trabajo remunerado. Desafortunadamente la fábrica terminó cerrando sus puertas en 1974 al entrar en crisis con la aparición de las fibras sintéticas. Sobre la fábrica se cita que las aproximadamente 35 mujeres que manejaban los telares 11 iban a turnos y tenían como encargados a dos hombres.
Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969
 Mujeres de la fábrica Tejidos Miguel Traver, durante una fiesta en su sede en el año 1935En la foto aparece Rogelia Pastor Albert (está al lado izquierdo de la mujer del delantal blanco de la primera fila).
 Telar: máquina utilizada para fabricar tejidos con hilo u otras fibras. Un tejido fabricado con un telar se produce entrelazando dos conjuntos de hilos dispuestos en ángulo recto. hilos longitudinales se llaman urdimbre, y los hilos transversales se denominan trama. La fabricación de telas en telares difiere de otros métodos de fabricación de tejidos, como el realizado a mano, que consiste en entrelazar varios hilos de una forma no paralela al eje del tejido; el encaje, en que se hace pasar un hilo entre otros grupos de hilos o el pegado, en que las fibras se unen con un pegamento. El proceso básico de tejido es pasar los hilos de la urdimbre alternadamente por encima y por debajo de los hilos de la trama. Las materias primas utilizadas en este tipo de tejidos van desde las fibras animales, como la lana, el mohair, el pelo de camello, de conejo, de alpaca o de vicuña y la seda, hasta fibras vegetales como el algodón o fibras de madera o de follaje como el lino, el cáñamo, el yute y el ramio.



Por tanto, se constata una evolución en cuanto a los trabajos desarrollados según la generación de pertenencia. Así, mientras que en la primera predomina el trabajo en el sector primario, en el caso de las protagonistas y las hijas de éstas (tercera generación) aumenta la proporción de mujeres vinculadas al sector terciario, fundamentalmente en las hijas, aunque en las protagonistas todavía hay muchas que realizan su actividad laboral en el sector primario. Respecto al modo de desempeñarlo se observa que, en las protagonistas y tercera generación, desaparece el número de mujeres que trabajan en economía sumergida. Asimismo, en las protagonistas aumenta la proporción que cotizan en el régimen agrario. Destacar también que en la tercera generación dos mujeres han respondido que trabajan exclusivamente como amas de casa a pesar de que poseen estudios.
Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969
 Tomasa Cifre Benet y su marido, Miguel Hueso Sancho, en el campo. Mas de Benet (Les Coves de Vinromà),

Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969
 Rosa Giner Barreda con las ovejas de la explotación familiar. Mas de Pascualet (Les Coves de Vinromà
 LOS SABERES
 En el área de los saberes se indagó sobre todos los conocimientos acumulados a lo largo de la trayectoria de vida de cada una de las mujeres objeto de estudio. Al realizar el análisis se observa que los saberes van modificándose en función de la generación de pertenencia y que están relacionados con la realidad social de cada momento. Así, las madres de las protagonistas consideran un saber bordar, hacer ganchillo, realizar calceta, punto de cruz y punto de media. Destaca una mujer que prepara jabón casero y carne de perol.
En el caso de las protagonistas los saberes, además de los vinculados con la artesanía de la confección ganchillo, punto de cruz, puntilla y bordados-, se van diversificando, relacionándose con el bricolaje -restauración de muebles-, las artes pláticas y la jardinería. Resaltar a una mujer que cita que uno de sus saberes es conducir el tractor  pues, a pesar de ser una herramienta de trabajo utilizada en la agricultura, tradicionalmente ha estado ligada a los varones y las mujeres no lo conducían. Por su parte, las hijas de las protagonistas aunque también continúan con los saberes de las abuelas hacer punto de cruz- y de las madres bricolaje-, a éstos se van añadiendo otros relacionados con la formación complementaria idiomas e informática-. Señalar en esta generación que los saberes heredados de las abuelas y de las madres corresponden a las mujeres de la década de finales de los años 60 y principios de los 70, y los vinculados con la formación complementaria a las mujeres más jóvenes. También es destacable en las hijas de las protagonistas el alto porcentaje que manifiestan no tener ningún saber (40%)
 En el caso de Les Coves de Vinromà se advierte que los saberes se van transmitiendo de una generación a otra, aunque en la tercera se van perdiendo aquellos relacionados con la confección, al tiempo que se evoluciona hacia otros nuevos relacionados con la formación.
Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969
 Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pascualet (Les Coves de Vinromà)
Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969
Francisca Boira Cucala con su hija, Mª Paz Albert Boira, preparando rollets d anís 13, una pasta tradicional.
Rosquillas de anís. INGREDIENTES:
1 kg. de harina, ¼ kg. de azúcar, un vaso de aguardiente, medio vaso de aceite y una cucharada de levadura en polvo. PREPARACIÓN: el azúcar se deslía en el fuego con el aceite y el aguardiente. Una vez hecha la mezcla se retira, y al estar tibia se vierte sobre la harina a la que se habrá incorporado una cucharada de levadura en polvo. Se amasa todo bien, trabajándolo con el rodillo y se procede a la confección dels rollets. Se colocan en llandas (bandejas de horno) previamente engrasadas y se meten al horno hasta que estén dorados.
Resultado de imagen de Rosa Porcar Giner tejiendo. Mas de Pasqualet (Les Coves de Vinromà), 1969
Sara Montañés Ripollés realizando un pastel.

 Cuando se realiza la matanza del cerdo, entre octubre y marzo recomendable en el adviento de las navidades-, de éste se aprovecha casi todo. Se hacen salazones con el tocino, los jamones y los huesos; se preparan todo tipo de embutidos, que varían según costumbres y comarcas, y finalmente del resto de carne que no se ha utilizado para los embutidos magro y costilla, esencialmente-, se adoba friéndola y se pone a guardar en peroles o tinajas. Esta carne, apta para consumir a lo largo del resto del año, en las tierras valencianas se denomina frito o carn de perol.

undación

Isonomía
Fundación Isonomía *
Isonomía: Transcripción de la voz griega cuyo significado es igualdad de derecho, igualdad política..