Font de l’Àngel, a la plaça Major de Sant Mateu, seu històrica del palau del mestre de Montesa. Foto: Vicent Sanz
«En les demarcacions de l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat de l’informe de 1987 no hi ha alguns pobles que pertanyen al Maestrat històric»
«Avui la consistència referencial del terme Maestrat resulta confusa fins i tot per a la majoria dels habitants del territori històric»
«El Maestrat històric podria considerar-se una regió valenciana d’una remarcable personalitat diferencial»
El reconeixement del Maestrat històric per part de la Generalitat consisteix en dues demarcacions territorials homologades de segon grau: l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat. Van ser delimitades en l’informe emès el 1987 de resultes del Decret 170, de 28 d’octubre de 1985, en què es demanava a la Conselleria d’Administració Pública per una eventual «creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana». En els 19 anys següents de vigència de l’Estatut de 1982, que contemplava la creació d’una Llei de comarcalització que havia de ser aprovada per majoria absoluta, no es va emprendre cap acció al respecte. El 2006, el nou estatut elevava aquesta majoria als dos terços. Algú s’imagina una llei valenciana de comarcalització en els propers temps? La delimitació, doncs, existeix sobre el paper d’un informe de 1987; els municipis s’han hagut d’espavilar a mancomunar serveis i les comarques valencianes, una realitat social molt viva, estan mancades de la rellevància i del contingut polítics que acumulen les diputacions provincials, institucions creades per l’estat liberal espanyol al segle xix, base de la seua organització territorial.
La historiografia indígena ha encunyat la denominació Maestrat històric per referir-se al territori del Maestrat Vell de Montesa, el territori feudal al nord del Regne de València que tenia per senyor el mestre de Montesa. Va constituir-se el 1317, quan Jaume II va crear l’orde ajuntant els territoris valencians del Temple i de l’Hospital, a causa de la dissolució del primer. El Maestrat Vell va configurar-se a partir de set demarcacions dependents de castells: Cervera, Peníscola, Xivert, Polpís, les Coves, Ares i Culla. A més del Maestrat Vell, l’orde posseïa el Maestrat Nou, a l’Horta de València, i el castell de Montesa (la Costera), que n’era la seu. El 1592, Felip II de Castella va incorporar els béns de Montesa a la Corona i l’orde va perdre la seua jurisdicció directa sobre el territori.
En les demarcacions de l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat de l’informe de 1987 no hi ha alguns pobles que pertanyen al Maestrat històric: les Coves de Vinromà, la Sarratella, la Torre d’en Doménec i Vilanova d’Alcolea, que van pertànyer al castell de les Coves i van ser adscrits a la Plana Alta; Atzeneta del Maestrat, Benafigos i Vistabella del Maestrat van pertànyer a la Setena de Culla i van ser adscrits a l’Alcalatén. També hi ha incorporacions sense base històrica: Vilafranca a l’Alt Maestrat i la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat.
A començaments del segle xix, en la primera guerra carlina o dels Set Anys (1833-1840), el general carlí Ramon Cabrera va establir, mitjançant la creació d’una comandància, la denominació Maestrazgo per als territoris que va arribar a controlar militarment: els Ports de Morella, el Maestrat i alguns territoris valencians més, part de les Terres de l’Ebre, el Baix Aragó i part de la Serranía de Conca. De resultes d’aquesta extensió, va consolidar-se una ampliació imprecisa de l’abast del terme, castellanitzat, que al cap del temps havia d’incloure els Ports i el Baix Aragó.
El 1972, el turisme era un fenomen que començava a tindre implantació i rellevància econòmica. Les diputacions de Castelló i Terol creen la Mancomunidad Turística del Mestrazgo per a la promoció conjunta d’un territori a cavall de les dues províncies que inclou els municipis que bonament s’hi volen afegir. La mancomunitat, un bunyol franquista, es basava en «arrels històriques comunes» que partien de la idea que a l’Edat Mitjana els territoris que hi participaven havien quedat sota la jurisdicció de maestres d’ordes militars que havien participat en la conquesta territorial als regnes de taifa musulmans. Aquesta argumentació per relacionar territoris que antigament havien pertangut no a ordes militars diferents sinó a regnes diferents, va donar lloc a una mistificació que va durar fins que, al 2012, després d’anys d’inactivitat, la mancomunitat va ser dissolta.
Mentrestant, el 2003, el Consell General d’Aragó estableix per llei la comarcalització del seu territori. S’oficialitza la del Maestrazgo, amb seu a Cantavella, un dels bastions principals de Cabrera, juntament amb Morella, durant la primera guerra carlina. Un territori que originalment no s’anomena així pren el topònim del Maestrat amb consistència administrativa reconeguda. El nom també es manté en l’anomenat Parque Cultural del Maestrazgo, entitat turística que agrupa 43 municipis de sis comarques aragoneses, en el que sembla la continuació terolenca de la mancomunitat franquista.
Contrareflex costaner d’això és la marca Costa del Azahar, després decaiguda en favor de Castellón Mediterráneo. La designació del litoral del Maestrat històric com a Costa del Azahar o Costa Azahar englobava tot el litoral provincial i ha estat un altre element que ha incidit en la identitat comarcal, sobretot de cara a la identificació que n’han fet els turistes. Avui la consistència referencial del terme Maestrat resulta confusa fins i tot per a la majoria dels habitants del territori històric.
A més de la pseudolegitimació que va fer la Mancomunidad Turística del Maestrazgo, hi ha altres causes que contribueixen a la distorsió. L’esbós d’ordenació de 1987 deixa fora de l’Alt Maestrat pobles que fins i tot incorporen el nom en el seu topònim oficial (Vistabella i Atzeneta) i n’inclou altres que no hi han pertangut mai (Vilafranca). Quan el 2010 la Generalitat del PP va fixar la seua estratègia territorial, va situar el Baix Maestrat amb els Ports en una mateixa àrea funcional i va incloure l’Alt Maestrat en l’àrea funcional de Castelló. Podria resultar molt innovador si no fos que curiosament aquesta delimitació coincideix amb els límits entre les diòcesis de Tortosa i Castelló-Sogorb, establits durant la dictadura…
En aquest panorama, les administracions han anat fent la seua segons els ha convingut. Com es dedueix de l’establiment de les àrees funcionals de 2010, el criteri general emprat per la Generalitat fa únicament referència a la planificació del desenvolupament territorial hipotètic de les infraestructures de comunicació: l’eix mediterrani ferroviari i A-7. Això pel que fa a l’àrea estricta els Ports-Maestrat. Quant a la Diputació de Castelló, si algun interès té per la comarcalització, consisteix a ofegar la idea per terra, mar i aire. La tesi primigènia de la dreta valenciana que la Generalitat no fos més que una oficina administrativa en favor de les diputacions provincials, més fàcils de controlar pel mecanisme de l’elecció indirecta, s’ha vist gairebé convertida en realitat. Els canvis polítics a la Generalitat no han modificat aquella tesi de la Transició, i aquestes circumstàncies alimenten una política que no té el més mínim interès en el reconeixement d’una regió o altra anomenada Maestrat. Sí que pot descriure’s la trajectòria erràtica de la Diputació i de la Generalitat en la designació del territori a efectes turístics. Veníem de la Mancomunidad Turística del Maestrazgo i la Costa del Azahar, i hem passat per la Mediterrania (sic) dels anys 80 i primers 90, el Castellón interior i el Castellón Mediterráneo actual, que tant recorda aquell diari de la capital.
Mentrestant, alguns municipis de la comarca han mancomunat serveis, i aquestes mancomunitats algun nom havien de tindre, per exemple la Mancomunitat Baix Maestrat. El temps també ha generat una conscienciació de pertinença diferencial que l’acció homogeneïtzadora provincial no ha contrarestat. Deu ser perquè és difícil anar contra la realitat. I això que els polítics locals no han passat de les proclames retòriques en relació amb la idea, que, recordem-ho, correspon a un mandat estatutari. «Hem de fer comarca» és la frase perfecta per sortir del pas i fins a la propera.
Tornem al començament. El Maestrat històric podria considerar-se una regió valenciana d’una remarcable personalitat diferencial. El fet que la denominació del territori original haja estat adoptada per territoris veïns ja demostra aquest fet. Això podria ser així si les mistificacions històriques, la despersonalització i l’abandonament que hi ha exercit el centralisme no l’haguessen fet un territori esvaït, de contorns inexactes, confusos intencionadament o no. I, això no obstant, les potencialitats intactes d’aquesta personalitat diferencial i la dinamització d’aquesta consciència popular són actius que tenen, si més no en el terreny cultural, un recorregut en marxa.
Estàtua de Jaume I, commemorativa del 750 aniversari de la fundació del Regne de València. Ares del Maestrat. Foto: Vicent Sanz
